miquel lluí­s mestre mestre

He llegit s’article a Economist.com sobre videojocs i ses seves implicacions en sa vida real. Tot ve arrel de’s GTA San Andreas, sobre si incita a sa violència, si trastornam els nostres infants amb jocs de dubtosa moral…
Abans d’entrar en qüestions “el-més-semblant-a-científiques” voldria remarcar això de “… trastornam els nostres infants”. Es debat sobre aquest tema és idèntic a nes dels continguts de sa TV i lo que s’emet en horari “infantil”; jo continuu pensant que es problema no és lo que s’emet si no lo que deixam veure als infants. Idò aquí ben igual, sa majoria de menuts que juguen a nes GTA és per que els ho han comprat, o no?
Tornant idò a s’Economist.com, dir, en primer lloc, que sobre sa població nord-americana de video-jugadors només un 35% era menor de 18 anys, una dada com a mínim interessant per a començar a esborrar tòpics.
S’altre punt que m’ha cridat s’atenció és aquest gràfic que relaciona es nombre de crims amb sa venda de videojocs. Sa relació és clarament inversament proporcional. Supòs que com tots els estudis socials aquest s’ha d’agafar amb pinces per que ni tots els jocs que surten al mercat són violents ni tots els estudis sobre devallada de crims són fiables.
Val la pena llegir s’article sencer, tal vegada no canviarà sa vostra concepció dels videojocs i de lo que poden representar però sempre està bé coneixer altres opinions i experiències, com sa meva, que després de jugar hores i hores a nes GTA o a nes Colin McRae Rally no he estampat es cotxe contra sa Torre de Ca n’Alou ni he atropellat aquells dos municipals de Felanitx que pareixen en Zipi i en Zape. Això sí, no m’hi pas tantes hores com aquest surcoreà que morí d’un atac de cor dins es Cybercafè després de jugar 50 hores en xarxa.
Haurà sortit ja es GTA San Andreas al Cel?