miquel lluí­s mestre mestre

Avui he rebut un e-mail informatiu de Google Espanya al meu compte de Gmail. Comení§ava agraint-me la confianí§a prestada en els seus productes i seguidament m’informava del proper llaní§ament del Google OS . M’he comení§at a preocupar, no era per menys.
El Google OS serí una plataforma web que integrarí tots els serveis que fins ara ofereix el Google: correu, missatgeria, calendari i agenda, blog, creació i gestió de documents, creació i gestió de imatges, de ví­deos, SIG (sistema de informació geogrí fica), notí­cies personalitzades, i com no, cercador.
Aquesta plataforma serí de pagament i garantirí el servei de totes les eines tal i com es coneixen a dia d’avui més les actualitzacions que es facin al sistema, sense cap tipus de publicitat.
Així­, atenint a les noves condicions d’us s’estableixen dues categories d’usuaris xerrant clar, els que a partir d’ara paguin i els que no.
Expliquen que els usuaris que no desitgin pagar cap tipus de quota poden continuar gaudint de tots els seus serveis per separat però amb les condicions que es detallen per a cada un d’ells:
• Correu electrònic Gmail: els usuaris gratuí¯ts rebran correus publicitaris a la seva adreí§a, independentment que utilitzin el correu POP o no. Aquests correus es basaran en les preferències personals de l’usuari.
• Google Calendar: s’assenyalaran al calendari esdeveniments especials com la passada Macworld Expo o els dies en que es llaní§aran els nous productes de la marca.
• Google Ví­deo i el recentment adquirit Youtube: s’impressionarí publicitat al inici i al final dels ví­deos pujats per els usuaris.
• Blogger: els visitants del teu blog veuran publicitat relacionada amb el contingut del teu blog.
• Gtalk: no s’especifica gaire però supòs que serí tipus MSN.
• Google maps: es mostraran els comerí§os pròxims a les í rees de recerca.

En quant al cercador els usuaris gratuí¯ts continuaran veient els resultats de pagament, mentre que els de pagament podran optar per no veure’ls.
Si pagues també podrí s pujar ví­deos sense publicitat i utilitzar el calendari sense que et posin ells els esdeveniments, igual que cercar als mapes podent triar no veure els comerí§os destacats de la zona.
Cercant pels fòrums he trobat també que intenten implantar la veu sobre IP al Gtalk, una espècie de Skype, vaja. Un servei que vist lo vist també serí de pagament.
Supòs que, en definitiva, això havia d’arribar un dia o un altre.

Tot això no és en absolut veritat, al manco de moment, és una invenció meva fruit del que pens que en breu passarí .
Google estí oferint de cada vegada més una lí­nia de productes que no es poden sustentar ja per el “pay-per-click”, en anuncis al cercador. Així­ quan ens tenguin acostumats al íºs de tots aquests serveis serí més difí­cil negar-mos a par per ells.
I és que en definitiva Google és un negoci, això no cal recordar-ho. O algíº es pensava que era una espècie de ONG? És ben normal que en algun moment deixi d’oferir serveis per amor a l’art i les NNTT.
Fa poc vaig veure un documental sobre el Google al canal Odisea, es titulava El Món segons Google (es pot veure aquí­) que intentava mostrar com l’empresa s’estí convertint en EL monopoli de la informació i el coneixement. I és que si a Espanya el cercador té un mercat del 90% (als EEUU del 43,7%) és viable pensar que té la possibilitat de “filtrar” el tipus de informació que mostra. En definitiva podrí­em dir que el 90% dels espanyols ens empassam la mateixa informació a internet.
El problema però no és que Google faci el possible per que tots els que surtin al davant del cercador hagin de pagar, si no que tots nosaltres cerquem al mateix lloc. És com si tots anam a comprar al mateix supermercat i ens queixam per que només venen productes de la seva marca.
Proves de tot això són l’autocensura del Google a Xina l’any passat col·laborant amb el govern local o l’incapacitat d’autocrí­tica del cercador com explica en Matí­as Vallés al seu blog
Supòs idò que el problema som noltros; ens hem deixat dur (enganar?) per una brutal i lenta estratègia de marketing. Ara ja nedam i jo sóc el primer que no podria concebre Internet sense el cercador de colorins.
Que ens agafin confessats per poc deliri de grandesa que tenguin aquest dos al·lots de Google, les mí quines fa estona que marxen.