miquel lluí­s mestre mestre

Divendres horabaixa vaig aprofitar per passejar pel barri de Sant Jaume de Palma, el que tantes vegades havia recorregut de petit. Allí , al níºmero 10 del Carrer del Bisbe, una travessera del de Sant Jaume, hi ha el Convent de les monges teatines, on exercia la meva tia monja. Era ella la que em passejava infinitat de tardes pels carrers del barri antic, Caputxines, Sant Jaume, Can Cavalleria, tot arribant a Jaume III.
Passejant, pendent de l’hora d’anar al postgrau a Sa Riera, seguia l’itinerari que haguèssim fet qualsevol d’aquells horabaixes, el berenar del Forn Cremat, la pujada per Jaume III cap a Galerias Preciados (ara amb un altre nom), el retorn per Ca’n Cavalleria entre les cases senyorials cap al convent, les constants aturades per a saludar la gent del barri…
Tot plegat en un clima de melanconia induí¯da.

Quan me’n vaig voler adonar, entre aquell embull de records i sentiments, el mòbil havia acabt la bateria. És capaí§ de sincronitzar amb el PC i el MAC, té Wi-Fi i Bluetooth, és apte per a qualsevol navegador GPS, però ahir em va deixar tirat fins al vespre per mor de la bateria. Vaig provar de posar la pantalla al Sol i fins i tot d’engronsar-lo per reactivar el electrons, però el mecanisme de seguretat per a salvaguardar les dades no em vas deixar posar-lo en marxa.
Com que tenia el meu cotxe al taller a Felanitx, i n’havia d’organitzar la recollida per tenir-lo el cap de setmana, una sensació de desamparent em va envair. Sempre havia sentit a dir allò de que ja no sabem viure sense el mòbil, - jo no hi sabria estar- diu algíº.
Per sort portava unes monedes a la butxaca. Cosa poc habitual, entre que sempre utilitzo la tarja de crèdit i que deixo el ferro a l’oficina per a la mí quina de cafè.
Però l’obstacle de les monedes no era res comparat amb la dificultat per a trobar una cabina telefònica al carrer. Al final en vaig trobar a les Rambles. Hi vaig ficar un euro, una moneda habitual a les butxaques, al taller em varen respondre, a casa no. Acabava de tudar la meitat dels recursos; els necessaris per a poder tornar a telefonar. Vaig recordar, sense capficar-m’hi, els conflictes amb l’arrodoniment i els canvis a les cabines.
Llavors el problema sí­ que va passar a ser econòmic; em quedaven quaranta cèntims, quatre monedes de deu, per a intentar la telefonada més tard. No ho hagués conseguit, per a trucar a un mòbil són necessaris quaranta-un cèntims; però al anular la trucada i caure les monedes varen sortir les quatre de deu i una de cinquanta. Vaja, algíº s’havia quedat sense el canvi.
Ja tenc el cotxe a casa, al postgrau ví rem tenir na Idoia Salazar, periodista de prisacom i autora del llibre Las profundiades de Internet. Ens parlí d’un concepte desfassat, baix el meu punt de vista: Internet invisible, tot allò que els cercador no són capaí§os de cercar.
Avui en dia els webmaster tenen els recursos suficients per a mostrar tot el contingut al cercador, de fet diria que prova d’això és la creació de la figura del SEO a les empreses. Però això és un tema per al W3 Blog.