Ja era hora de reciclar el vell E61, àlies “zapatófono“. He hagut d’esperar molt de temps fins que l’N810 ha estat disponible en tendes i finalment ahir em va arribar.

Aquest Nokia N810 no és un tèlèfon, en diuen un Internet Tablet i per a que ens entenguem seria quelcom semblant a un PDA abocat a la comunicació. Així puc tenir un telèfon normal i corrent i per a les connexions a internet, aplicacions i agenda utilitzar l’N810.

De totes formes és un dispositiu tant abocat a la comunicació que no hi han pensat a posar un programa d’agenda. Ahir em vaig haver de barallar amb els repositoris de software per instal·lar el GPE, un paquet amb calendari que ja m’anirà bé per això.

Anècdotes apart, anem al dispositiu en si. L’N810 té unes mides bastant reduïdes i en destaca la gran pantalla de 4,13″ (800×480 pixels). Utilitza un processador de 400Mhz i duu 128Mb de RAM i 256 de FLASH. Té una memòria interna de 2Gb i pot dur targetes de memòria MiniSD de fins a 8GB. La llàstima és que només té una ranura SD, no com l’anterior N800 que en portava dues.

A la part frontal disposa d’una webcam VGA, però no de càmera de fotos pròpiament a la part posterior. Al lateral té una presa per al mans lliures (per fer veu IP), la presa de corrent i la presa USB. Però una de les coses que m’agrada més. i que el diferencia dels seus predecessors, és el teclat QWERTY amagat a la part posterior i que es desplega cap abaix.

El sistema operatiu és el OS2008 de Nokia, una distribució Linux basada en Maemo i que permet instal·lar aplicacions de la comunitat, sense dependere de marques comercials ni de la mateixa Nokia. (més…)

Avui, per primera vegada, m’he tornat a seure davant l’ordinador després de l’operació, és un indicador de que les coses tornen a la normalitat.

Encara duc molts de punts, per davant i per darrera l’orella, i les molèsties són moltes tant a l’hora de parlar com sobretot de menjar però el mal va remetent. Toca fer un exercici de paciència i deixar passar el temps.

Des d’aquí vos vull donar les gràcies a tots els que m’heu animat i recolzat aquests dies. Una abraçada a tots!

Dimarts que ve, dia 22, passaré per quirofan per que m’arreglin un defecte de fàbrica fora de garantia. Ja fa quasi dos anys que em varen diagnosticar un tumor mixte de paròtida, que no és ni un ‘quiste’ ni és dolent. És un tumor, tal com sona però benigne, de la Glàndula Paròtida esquerra.

La Paròtida és una de les glàndules salivals majors i aquests tumors acostumen a apareixer entre els 20 i els 40 anys, encara que jo sempre record haver-lo tengut. Són tumors de creixement lent, i el seu perill es troba més en la zona on es formen que en ells mateixos. Val a dir que a la Paròtida l’atravessen el nervi facial, la vena retromandibular i l’arteria caròtida esquerra.

La intervenció, anomenada parotidectomia, suposarà l’extirpació de la glàndula, amb possibles seqüeles postoperatòries, algunes fins i tot inevitables. Així, és segur que a la zona de la paròtida, baix de l’orella esquerra, em quedarà un ‘clotet’ on fins ara hi ha hagut una protuberància; per altra banda és més que provable que pateixi una paràlisi facial que suposadament ha de ser temporal, donada per el trauma al nervi facial.

Jo sempre m’havia queixat que a l’Ajuntament de Felanitx llevaven els clots dels carrers per fer-hi bonys , paradoxes de la vida ara em passa el contrari davall l’orella esquerra. I és que com m’ha dit avui el cirurgià (i això que xerra poc) “la vida tiene estas cosas“.

Per a tot aixo de la medicina, i la pseudomedicina, Internet és una font d’informació rica i perversa. Amb això vull dir-vos que a menys que estigueu molt interessats en el tema no cal que mireu els enllaços que us proporciono. Alguns continguts són desagradables, però el que és pitjor és que poden crear síndrome d’hipocondriasi, i de moment per malalt ja bast jo

Per tot plegat hauré d’estar un parell (mallorquí i llarg) de dies a la clínica. No tendré ordinador ni internet i us assegur que voldria estar tan bé com per que em fèssin falta. Intentaré mantenir-me al dia amb el Twitter, si el mòbil em deixa. Si ‘twittejo’ res també ho podreu veure a la barra de la dreta del blog.

I si no… ens veurem en tornar.

Aquest dies he estat intercanviant impressions amb na Bel Llodrà a rel d’un apunt seu sobre Identitat Distribuïda. La conversa, més que discussió, s’ha basat en la gestió de la pròpia identitat digital i com aquesta desemboca en reputació.

Jo, per deformació acadèmica, he parlat d’identitat des de la perspectiva de la Psicologia Social, fins al punt que avui he rellegit el llibre de la UOC* que utilitzarem a la UAB.

El que em preocupava de l’apunt de na Bel era com la construcció de la meva identitat i la seva difusió acabaven en reputació, però això no acaba de tenir sentit. La meva identitat (self), com a construcció de la percepcó del ‘jo’, no té per què influir sobre la reputació (digital en aquest cas). És a dir, entenc que jo sóc jo a la xarxa, a qui li agradi bé i a qui no també. Però també és veritat que si hom espera una reputació necessita tenir una identitat elaborada i distribuïda.

De fet en Carlos, actor de la conversa, diu una cosa interessant en aquest sentit, que la construcció d’una identitat digital condiciona el teu camí a la Xarxa. Una mica com a la vida real, quan ets algú s’espera que continuïs per un camí determinat, mentre que si vius en l’anonimat tens un grau de llibertat superior. (més…)

Darrerament està de moda això de la generació X, una espècie de necessitat de pertinença a un temps passat que tothom assegura va ser millor. Dic això per que avui he rebut un altre d’aquests interminables correus sobre la generació X, o més bé la post-X, la que es trobaria entre la X i la generació Y, per que es referia als nascuts entre el ‘75 i el ‘85.

M’ha cridat l’atenció la darrera part de l’e-mail que enllaçaria amb els vídeos que vaig posar del jutge Emilio Calatayud.

“Este correo está dedicado a las personas que nacieron entre 1975 y 1985. La verdad es que no sé cómo hemos podido sobrevivir a nuestra infancia!!!!
Mirando atrás es difícil creer que estemos vivos en la España de antes: nosotros viajábamos en coches sin cinturones de seguridad traseros, sin sillitas especiales y sin air-bags, hacíamos viajes de más de 3h sin descanso con cinco personas en el coche y no sufríamos el síndrome de la clase turista. No tuvimos puertas con protecciones, armarios o frascos de medicinas con tapa a prueba de niños. Andábamos en bicicleta sin casco, ni protectores para rodillas ni codos. (més…)