La generació post-X
Miquel Lluís | 12 - 01- 2008
Darrerament estí de moda això de la generació X, una espècie de necessitat de pertinení§a a un temps passat que tothom assegura va ser millor. Dic això per que avui he rebut un altre d’aquests interminables correus sobre la generació X, o més bé la post-X, la que es trobaria entre la X i la generació Y, per que es referia als nascuts entre el ‘75 i el ‘85.
M’ha cridat l’atenció la darrera part de l’e-mail que enllaí§aria amb els vídeos que vaig posar del jutge Emilio Calatayud.
“Este correo està¡ dedicado a las personas que nacieron entre 1975 y 1985. La verdad es que no sé cómo hemos podido sobrevivir a nuestra infancia!!!!
Mirando atrà¡s es difàcil creer que estemos vivos en la Espaà±a de antes: nosotros viajà¡bamos en coches sin cinturones de seguridad traseros, sin sillitas especiales y sin air-bags, hacàamos viajes de mà¡s de 3h sin descanso con cinco personas en el coche y no sufràamos el sàndrome de la clase turista. No tuvimos puertas con protecciones, armarios o frascos de medicinas con tapa a prueba de nià±os. Andà¡bamos en bicicleta sin casco, ni protectores para rodillas ni codos.
Los columpios eran de metal y con esquinas en pico. Salàamos de casa por la maà±ana, jugà¡bamos todo el dàa, y sólo volvàamos cuando se encendàan las luces. No habàa móviles. Nos rompàamos los huesos y los dientes y no habàa ninguna ley para castigar a los culpables. Nos abràamos la cabeza jugando a guerras de piedras y no pasaba nada, eran cosas de nià±os y se curaban con mercromina (roja) y unos puntos y al dàa siguiente todos contentos. àbamos a clase cargados de libros y cuadernos, todo metido en una mochila que, rara vez, tenàa refuerzo para los hombros y, mucho menos, ruedas!!! Comàamos dulces y bebàamos refrescos, pero no éramos obesos. Si acaso alguno era gordo y punto. Està¡bamos siempre al aire libre, corriendo y jugando. Compartimos botellas de refrescos y nadie se contagio de nada. Sólo nos contagià¡bamos los piojos en el cole. Cosa que nuestras madres arreglaban lavà¡ndonos la cabeza con vinagre caliente (o los mà¡s afortunados con Orión). Y ligà¡bamos con l@s nià±@s jugando a beso, verdad y atrevimiento o al conejo de la suerte, no en un Chat diciendo memeces. Eramos responsables de nuestras acciones y arreà¡bamos con las consecuencias. No habàa nadie para resolver eso.”
I deia que m’ha cridat l’atenció per que fins ara sempre m’havia agafat aquestes missives com pura melanconia ‘barriosesà mica‘, però arriba un moment en que em plantejo si tendran raó en aspectes com els que he citat.
Independentment de si la nostra o anteriors generacions foren millors o pitjors, cal plantejar-se quin futur ens espera en mans del jovent actual. Ens hem posat en un pla de defensa del menor que evita la immunització i els converteix en “nins bimbolla”. Ja ho deia el jutge Calatayud que estam adaptant les lleis als malvicis dels al·lots, quan la lògica ens diu que hauria de ser al contrari.
En definitiva ens hem abandonat a un model Laissez Faire que ja traspassa les teories de l’educació per corrompre les Lleis de Vida.
I és que, com deia un company del Postgrau en Assessoria Web, no cal que ens preocupem, el jovent que puja no ens pagarà la jubilació, però feina no ens en faltarà mai a nosaltres.






Bones Miquel Lluís, Estic d'acord amb tu i sobre tot en
Tomeu Benní ssar | 12 - 01- 2008Bones Miquel Lluís,
Estic d’acord amb tu i sobre tot en que no fa falta que ens preocupem per la feina, ja que mirant la generació que puja darrera de nosaltres, a nosaltres no ens en faltarí .
Però a mi m’agradaria afegir un altre punt de reflexió sobre el jovent d’avui en dia, ja que crec que molt de culpa de la forma en que es comporten els joves d’avui dia és degut als seus pares. Dit d’una altre manera, els pares del joves tenen molta culpa de com es comporten aquests, ja que crec que no han sabut educar-los i donar-lis unes pautes de comportament i respecte que els nostres pares si que ens varen inculcar, encara que a vegades fos a la forí§a.
Reflexió: Una bambelleta ben pegada a temps tampoc no és tan dolent.
Però jo em demano com els pares d'avui, que són
Miquel Lluís | 12 - 01- 2008Però jo em demano com els pares d’avui, que són els de la Genereació X, han adoptat aquesta manera de fer. De fet ells no foren reprimits, ni varen viure la dictadura ni res per l’estil, no es poden excusar en allò de que “no vull el mateix pels meus flls”.
Sense cap dubte aquí hi ha un tema social que sobrepassa lo familiar, però l’explicació no la tenc clara.