Ja havia comentat que sempre he considerat Josomid com un experiment sobre identitat digital. Partint d’aquesta consideració vull dir que o bé li manca una metodologia estructurada o, si en té, aquesta presenta biaixos seriosos.

M’explicaré. Quan se’ns presenta un avatar a internet, o fins i tot u nom d’usuari, hom és conscient que darrera hi ha una persona amb cara i ulls, amb un unes pretensions determinades i que pot mostrar o no la seva identitat real. A molt estirar <mode sci-fi on> darrera una vatar hi podria haver algun tipus d’ordinador dotat de intel·ligència artificial per interaccionar en xarxes socials <mode sci-fi off>.

El que no pensaríem mai és que darrera l’avatar, darrera la identitat digital al cap i a la fi, hi ha un objecte inanimat que no estigui dotat d’intel·ligència. I sobretot no ho faríem per que de la interacció esperam obtenir-ne alguna cosa. De la interacció social n’esperam comunicació i coneixements, autorrealització, relacions interpersonals… el que sigui. Fins i tot de la interacció amb un Aibo esperaríem moments d’oci (més…)

A través del Blog de na Bel Llodrà m’arriba un experiment sobre identitat digital en el qual un maniquí explora el seu jo i les possibilitats de definició que té. Entenc que, amb aquesta iniciativa, s’intenten explorar les capacitats de definició de identitat a la xarxa partint de zero.

Prenent la forma d’un maniquí, que actua a la vegada d’avatar i ens, desenvolupa les mateixes activitats que un internauta qualsevol. Dic avatar, en quant és una simple representació gràfica d’un actor a la xarxa i ens pel fet que existeix físicament i fins i tot algú el pot haver vist pel carrer.

Llavors, Josomid aborda una nova vessant en la creació de identitats en xarxa. L’objecte avatar és extret de lo virtual i es presenta al món real. Així investiga les percepcions i reaccions que hi produeix per construir-se un jo de volta a la xarxa. (més…)

Aquest dies he estat intercanviant impressions amb na Bel Llodrà a rel d’un apunt seu sobre Identitat Distribuïda. La conversa, més que discussió, s’ha basat en la gestió de la pròpia identitat digital i com aquesta desemboca en reputació.

Jo, per deformació acadèmica, he parlat d’identitat des de la perspectiva de la Psicologia Social, fins al punt que avui he rellegit el llibre de la UOC* que utilitzarem a la UAB.

El que em preocupava de l’apunt de na Bel era com la construcció de la meva identitat i la seva difusió acabaven en reputació, però això no acaba de tenir sentit. La meva identitat (self), com a construcció de la percepcó del ‘jo’, no té per què influir sobre la reputació (digital en aquest cas). És a dir, entenc que jo sóc jo a la xarxa, a qui li agradi bé i a qui no també. Però també és veritat que si hom espera una reputació necessita tenir una identitat elaborada i distribuïda.

De fet en Carlos, actor de la conversa, diu una cosa interessant en aquest sentit, que la construcció d’una identitat digital condiciona el teu camí a la Xarxa. Una mica com a la vida real, quan ets algú s’espera que continuïs per un camí determinat, mentre que si vius en l’anonimat tens un grau de llibertat superior. (més…)

Darrerament està de moda això de la generació X, una espècie de necessitat de pertinença a un temps passat que tothom assegura va ser millor. Dic això per que avui he rebut un altre d’aquests interminables correus sobre la generació X, o més bé la post-X, la que es trobaria entre la X i la generació Y, per que es referia als nascuts entre el ‘75 i el ‘85.

M’ha cridat l’atenció la darrera part de l’e-mail que enllaçaria amb els vídeos que vaig posar del jutge Emilio Calatayud.

“Este correo está dedicado a las personas que nacieron entre 1975 y 1985. La verdad es que no sé cómo hemos podido sobrevivir a nuestra infancia!!!!
Mirando atrás es difícil creer que estemos vivos en la España de antes: nosotros viajábamos en coches sin cinturones de seguridad traseros, sin sillitas especiales y sin air-bags, hacíamos viajes de más de 3h sin descanso con cinco personas en el coche y no sufríamos el síndrome de la clase turista. No tuvimos puertas con protecciones, armarios o frascos de medicinas con tapa a prueba de niños. Andábamos en bicicleta sin casco, ni protectores para rodillas ni codos. (més…)